Per la Delegació nord-catalana del Consell per la República – Alà BAYLAC FERRER
La resta dels Països Catalans han de protestar enèrgicament a prop del president Macron
21 de maig de 2021. Dia mundial de la diversitat cultural i per al diàleg. I dia que tria el Consell constitucional francès per fer públic el seu veredicte sobre la Llei de protecció de les llengües regionals i llur promoció (dita llei Molac); literalment sense apel·lació: la immersió lingüística i els accents del català són contraris a la constitució francesa. Històric, al·lucinant, aberrant, dramàtic. Podem allargar a l’infinit la llista d’adjectius que qualifiquin aqueixa decisió inepta.
El contingut de la decisió
La decisió és històrica perquè equival a la pràctica (i en dret) a una il·legalització definitiva (tant com no canvia la Constitució…) del model escolar de la immersió lingüística, tant en el públic com en el privat, i dels accents i signes – com l’accent a la i o la titlla a la n – que no s’utilitzen a l’alfabet francès. Fins ara les escoles i classes que practicaven la immersió (les dues escoles públiques Arrels a Perpinyà, les 7 escoles i el col·legi de secundari de la Bressola, per al català) i que ho feien com a escoles experimentals per les primeres i com a escoles concertades per les segones, veuran la tolerància de l’Estat reduïda a zero i tenen d’ara endavant damunt del cap l’espasa de Dàmocles d’una eventual prohibició completa. Com totes les altres llengües – les 20 maternals públiques basques, les ikastolak, les escoles bretones Diwan, les Calandretas occitanes, les escoles públiques i associatives corses – passen des d’ara d’una al·legalitat tolerada una il·legalitat inscrita en la llei (mitjançant el dictamen d’eliminació dels articles en qüestió de la llei Molac pronunciat pel Consell constitucional).
Les conseqüències d’una sentència lingüicida
Les conseqüències de la sentència són ja ben clares. Les més altes instàncies jurídiques de la República amb el total suport del president Macron (i del seu ministre d’Educació Jean Michel Blanquer) donen barra lliure a tots els qui volen acabar de liquidar unes llengües, que segons la mateixa UNESCO, se troben en greu perill de desaparició completa al curs del segle 21. No solament se para de cop la possibilitat de reconèixer, legitimar i desenvolupar l’ensenyament immersiu, però a més a més el senyal és molt clar: l’Estat és desfavorable a qualsevol ensenyament de llengua “regional”. Ja, al cap de poques hores, s’han començat de sentir veus – des d’administracions educatives – que preveuen de frenar l’ensenyament bilingüe o l’ensenyament de les llengües com a assignatura. I ningú els podrà contradir; ho faran amb la llei a la mà. No existeix a l’Estat francès cap mena de dret per als pares i mares a l’ensenyament d’una llengua “regional”. I no parlem de drets com a locutors…
Cauen les caretes
Amb aquest històric pronunciament, França ratifica la seua secular ideologia lingüicida. Assumeix tranquil·lament – sense cap consideració per un procediment democràtic – que aplica i continuarà d’aplicar una política dura d’erradicació i de liquidació completa de les llengües del territori que controla. La decisió té el mèrit de ser clara. Tots els discuros o declaracions que puguin fer són pura cosmètica destinada a enganyar els que encara es volen deixar enganyar. És més, el recurs i la decisió del Consell constitucional se fan en clara contradicció amb l’opinió majoritària de la societat favorable a les llengües i en contra de la decisió del legislador representant el “poble” que havia aprovat la llei per 274 vots a favor i 76 en contra. I ho fa un grapat de magistrats i polítics parisencs – incompetents en matèria lingüística o pedagògica – que basen llur sentència en una pura interpretació de la Constitució. Què té de contrari al fet que “la llengua de la República és el francès” un accent a la i (com pel nom Martí)? L’ucàs del Constitucional és el resultat de l’esperit paranoiac de nacionalistes francesos radicals.
La necessària protesta de la resta dels Països Catalans
La gravetat de la decisió és agreujada per la impossibilitat de qualsevol recurs. El procediment engegat – el president Macron no publica el text de llei, el ministre d’Educació redacta el recurs, una seixantena (el mínim) de diputats En Marche avalen el recurs (uns sense saber-ho…) i l’envien al Consell constitucional al darrer moment – és imparable i sense apel·lació. Queda ara a cridar a la desobediència oberta d’unes lleis injustes i il·legítimes. Uns ja parlen de demanar la supressió de la menció de la llengua a l’article 2 per aconseguir la separació de la llengua i de l’Estat, reclamar la dimissió del ministre d’Educació, d’exigir la signatura per França de l’article 30 de la Convenció internacional del drets dels infants (sobre drets lingüístics i que no ha ratificat). Tot d’objectius dels quals tothom pot verificar la dificultat d’assolir. Deu ser certament més fàcil obtenir la independència… Queda per fer realitat una indispensable intervenció de la resta dels Països Catalans i catalanòfons – ciutadans, entitats, administracions, elegits, polítics, acadèmies… – a prop de les institucions franceses i en l’espai mediàtic per denunciar aqueixa veritable empresa oberta “d’aniquilació” de les llengües tal com proposava – i com se continua aplicant – l’abat Grégoire a l’època del Terror de la Revolució francesa. I reflexionar per a qui és menys inútil de votar ara que venen eleccions departamentals, regionals, presidencials, legislatives.
Manifestem per l’ensenyament en català a Catalunya Nord
Deixa un comentari